| abstract
| - La Santa Cinta de Tortosa és un cinturó o cinyell custodiat a la catedral de Tortosa, fet amb seda i fil d'argent. La tradició recorda que la nit del 24 al 25 de març de 1178 la Mare de Déu s'apareixia per posar-la a mans d'un sacerdot, de nom desconegut. N'hi havia dos fragments. Actualment a la catedral de Santa Maria de Tortosa se'n conserva el petit que amida dos pams de Tortosa (cal anotar però que en un acte solemne a la Sagristia Major el 15 de febrer de 2017 va extreure's un fragment diminut que es va dipositar en un nou reliquiari). [[Fitxer:Reliquiari major de la Cinta.jpg|140px|thumb|Reliquiari major de la Cinta (Art perdut).]]El reliquiari gran (1619), amb la part de la relíquia que contenia, està desaparegut d'ençà de la Guerra Civil Espanyola. Amb altres peces d'alt valor artístic podrien haver estat embarcades a França a bord del iot Vita a finals de febrer de 1939 destí cap a Mèxic. El reliquiari petit va ser localitzat, segons sembla a Darnius, i retornà el 9 de juliol de 1939. Avui en dia, el Reliquiari menor, del 1742, custodiat dintre d'una gran urna barroca del 1727-1729 -obra de Francesc i Josep Tramulles- se troba a la Capella de la Mare de Déu de la Cinta, o bé a l'altar de reserva de la capelleta de la Cinta (Sagristia Major). L'any 2017 en el marc de la celebració dels 400 anys de la fundació de la Reial Arxiconfraria va fer-se realitat la construcció del nou reliquiari dit de la Llaçada. El 15 de febrer s'hi va dipositar el que és el fragment més petit de la Santa Cinta que se conserva. Era un bocí, separat de la resta, que no va haver-se de tallar i que havia retallat un frare l'any 1854 quan s'hauria "netejat i i renovat" la capsa-reliquiari interior on queda tancada la relíquia (a banda el Reliquiari va retornar notablement enriquit). A la fi aquella sostracció va ser descoberta i el fragment, el més petit dels existents, en algun moment s'hauria reintegrat al Reliquiari menor tot i que va sortir del Major, ara perdut. Era costum portar la Cinta a les reines espanyoles des de què Felip IV va demanar-la el 1629 arran del naixement de l'infant Baltasar Carles (octubre de 1629). Hi ha notícies d'haver-se sol·licitat la relíquia, en temps de Felip V, el 1709 (Gaceta de Madrid, núm. 19, de 07/5/1709) i durant el regnat d'Isabel II, l'abril de 1850, l'octubre de 1851 i de 1853, el 1861 o el 1862. Més modernament també va ser el cas en el naixement d'Alfons XIII (maig de 1886) i abans en el de la seua germana Maria Teresa de Borbó (novembre de 1882). La premsa local del segle XIX-XX recull també el trasllat de la relíquia en els naixements d'Alfons de Borbó i Battemberg (maig de 1907), de Jaume (juny de 1908), de Beatriu (juny de 1909), de Maria Cristina (desembre de 1911), en el naixement de Joan de Borbó (juny de 1913), pare de Joan Carles I, i per darrer cop, en el de Gonçal de Borbó i Battemberg (octubre de 1914). En un d'aquests viatges de camí cap a Madrid, al poble de Villar de Cañas (província de Conca), el 14 de gener de 1635 es produir un miracle. Al passar la relíquia enfront de l'ermita de Nuestra Señora de la Cabeza va posar-se a tocar la campana dos cops durant llarga estona. Hom considera també la sorprenent guarició del bisbe Silvestre Garcia Escalona, el 1702, com un dels altres fets miraculosos que se li atribueixen.
|
![[RDF Data]](/fct/images/sw-rdf-blue.png)